Àcids i bases

Des dels primers temps del desenvolupament de la Química com a ciència, els investigadors, en el seu afany d'ordenar els seus coneixements sobre la matèria, es van fixar en el comportament de les substàncies observant semblances i diferències. Com a conseqüència, van classificar els compostos en tres grans grups, àcids, àlcalis (bases) i sals. Es coneixien les propietats de diferents substàncies sense que hi haguera una teoria que puguera explicar el comportament d'aquestes susntacias i les seues propietats.

Propietats de àcids i bases

Les propietats comunes de les substàncies de cada un dels tres grups van ser completant-se de manera experimental al mateix temps que es modificaven les idees sobre la possible composició d'aquestes substàncies. En l'evolució dels conceptes d'àcid, base i sal van intervenir científics tan prestigiosos com Boyle, Lavoisier, Gay-Lussac, Berzelius, etc.

Les primeres definicions al principi del segle XIX van ser operacionals, és a dir, basades en les propietats comunes observades, però no feien referència a cap característica comuna en l'estructura molecular dels àcids i de les bases. En aquests definicions es caracteritzaven:

-       Àcids

o   Compostos amb sabor agre característic.

o   Les seves dissolucions canviaven de color a colorants vegetals.

o   Dissolen a moltes substàncies.

o   Contenen hidrogen que pot alliberar-se en forma gasosa, en reaccionar les seues dissolucions amb dissolucions aquoses amb metalls actius.

o   Perden les seues propietats característiques en reaccionar amb les substàncies anomenades bases.

-       Bases

o   Compostos amb sabor amarg característic.

o   o Suavitat al tacte (hidrolitzen les proteïnes de la pell).

o   Les seues dissolucions canvien el color de colorants vegetals.

o   Precipiten moltes substàncies que són solubles en àcids.

o   Perden les seves propietats en reaccionar amb els àcids.

A continuació estudiarem les més importants definicions d'àcid-base.

La primera definició científica del concepte d’àcid i de base la va fer Arrhenius el 1887 en classificar els electròlits en àcids, bases i sals. Els àcids eren els electròlits que contenien el catió H⁺, mentre que les bases eren els que contenien l’anió OH^-. Les sals eren els electròlits constituïts per un catió i un anió diferents dels anteriors. Aquesta definició, però, és adequada només per a les dissolucions aquoses; per tant, calia fer una definició diferent per a cada dissolvent. A més a més, les definicions d’àcid i de base són independents i no mostren l'evident relació funcional que deu haver-hi entre aquests.

Com a conseqüència d’aquestes dificultats, el 1923 van aparèixer dues definicions noves d’àcid i de base, la protònica, publicada independentment per Brönsted i per Lowry, i l’electrònica de Lewis. Encara que la teoria electrònica té un abast més ampli, la protònica és molt més adient per al tractament quantitatiu dels equilibris en dissolució, per la qual cosa només descriurem i farem servir aquesta última.